Entrevistes, Portada

Faureros per el món – Gema Guillem i Ribera

Reiiii

Gema-1

Gema rep flors en el treball

Gema va nàixer a Faura en el si d’una família estimada per la meua part per l’estreta relació des de la infància de sa mare amb la meua germana. Des de la distància per la diferència d’edat, la veia créixer però, no m’havia donat compte que ja s’havia fet major i un dia m’arriba la notícia que “Gema se n’ha anat a Anglaterra”.

La mala situació per a trobar treball a Espanya li porta a ser valenta i anar-se’n a la ventura, amb la seua carrera de metge-dentista, a un altre país a intentar poder exercir en la seua especialitat. Al principi va patir la soledat acompanyada d’una ombra cada vegada més gran de desesperació per no trobar el lloc on l’estaven esperant. Un bon dia li van cridar i per fi va trobar el camí que estava buscant des que va eixir de Faura.

M’alegre molt per tu Gema.

Ah! Arranca molts queixals als anglesos i així quan vingues a Faura, arrancar el queixal de l’enteniment a nosaltres serà com si ens donares un bombonet.

Quan s’acaba el text, on Gema ens compta la seua experiència des que va finalitzar la carrera fins als periples passats al principi d’arribar a Anglaterra, es podrà veure en imatges un detall d’allò que s’ha ocorregut  fins al dia de hui. I com no podia ser de cap altra manera, també podreu comprovar lo feliç i guapa que està.

GEMA ENS COMPTA:

Fa poc més de 2 anys i mig vaig aterritzar a aquest pais. Al tornar la vista enrere me n’adone de com la vida va passant i com el camí recorregut dista tant d’aquell camí pensavem seria el nostre.

A l’any 2011 vaig finalitzar els meus estudis. Era un moment un tant desconcertant, tant per mi com pels meus companys.

L’alegria de tancar un Capítol a les nostres vides després d’anys de preparació; l’emoció de començar a posar en pràctica tots el coneiximents adquirits; La satisfacció i l’orgull d‘haver arribat a la meta.

Gema-4Hores i hores “d’infojobs, totaljobs”, repartir curriculums. Cada dia de la semana un poble diferent. Desesperació. Desmoralització.

La porta no deixava de sonar però ningú l’obria.

No ho vaig pensar 2 voltes, o tal volta si. (Sempre he Segut molt de donar-li voltes a les coses, per què negar-ho). El cas és que gràcies al suport incondicional de certs familiars i amics em vaig decidir a provar sort “a l’estranger”.

Ja no hi havia volta enrere.

Crec que vaig tenir molta sort. Tambè és cert que el factor d’anar a un lloc on hi ha gent coneguda és molt important. Gràcies a això vaig conseguir un treball a mitja jornada la primera setmana a una tenda de roba.

A aquell moment vivia a Watford, una ciutat situada en les afores del Nord de Londres.

Vivia a una habitació en una casa de 2 plantes, situada a un carrer gris i destartalat. Les fasanes eren fotocopies unes d’altres. Tan similars entre si que la primera setmana em vaig perdre un parell de vegades.

La casa la compartiem entre 3 Valencians, un portugues i un Litua.

Gema-5Em va sorprendre que a Watford (Londres) apenes hi havia Anglesos. Almenys jo en vaig vore ben pocs. I perdoneu la meva ignorància, però els meus ulls no donaven crèdit a la quantitat d’inmigració que hi havia. La percepció que tenia d’Anglaterra era molt diferent. Tal volta era molt menuda quan vaig visitar Anglaterra per última volta i no me’n vaig adonar o tal volta era la gran diferència entre haver visitat un pais com a turista anys enrere per a fer-ho ara per  sobreviure.

Perquè sí, això és el que vaig fer jo els primers mesos. Sobreviure.

Els inicis no foren un camí de roses. Mai ho son. Compaginava la feina de la tenda  amb la busqueda d’un treball de “lo meu” que se sol dir. Els dies que no treballava em dedicava a manar emails amb el meu currículum a totes les ofertes de treball del Regne Unit. Fins i tot a les anunciades  en els llocs mes recòndits.

102Al cap d’un mes em cridaren per a fer una entrevista a Cambridge (situat a uns 50 km de Londres) que finalment no em donaren. Em va xocar molt positivament que es prengueren les molèsties de manarme un email per a dirme que, desafortunadament, no encaixava en el perfil que estaven buscant. (dic sorprendre ja que a València no fou respost ni tan sols un dels emails que vaig manar) No sols això, també recalcant alguns punts que deuria millorar de cara a futures entrevistes.

Vaig fer altres entrevistes a Escòcia, una d’elles per skype. Mentres tant seguia treballant en la tenda de roba i també vaig treballar alguns dies fent la netetja d´habitacions a un hotel amb dos xiques Nepalís.

El moment de feblessa i ganes d’abandonar vingueren quan la “manager” de la tenda ens comunicà que ens feien redundants a tots els treballadors. El balanç havia sigut negatiu durant uns mesos i havien decidit tancar.

Me n’havera tornat a casa. Em sentia derrotada. No m‘agafaven a cap de les entrevistes i ara damunt em quedava sense feina.

Gema-8Va ser gràcies a la visita d’un ser estimat per a donarme anims que vaig decidir quedarme uns mesos més a veure si sonava la flauta.

Casualitats de la vida, eixa mateixa setmana em cridaren d’una clínica a Bournemouth on vaig fer una entrevista 3 setmanes enrere. El treball era meu.

No cabia en mi l’alegria. Fou una conversació curta però a mi em semblaba eterna. No veia el moment de penjar i poder contarlos-ho a els meus. Ès curiós com les alegries semblen no ser- ho completamente fins que no les compartim amb aquells que estimem.

De seguida vaig posar tot en marxa, vaig buscar habitació a una casa compartida, pleguí trastos i en un tres i no res tenia la mudança feta a Bournemouth a principis de Juny. La mudanza m´ajudaren a fer·la una parella de les valls amb la qual, per casualitat, vaig coincidir a Watford la meua primera setmana. Amb el temps i tot i  la distància que ens separa (ja que segueixen vivint a Watford) s´han convertit en part de la que jo anomene la meua familia anglesa.

Gema-7Bournemouth es una ciutat situada a la costa sud est d’anglaterra. Està a unes 109 milles de Londres, uns 170 km més o menys.

La ciutat em va agradar des d’el principi. No se si era el fet de tenir la plaja al costat que em recordava a casa, però el lloc estava ple d’encant i em transmitia molt bones vibracions.

iphone 109

Gema amb la seua iaia Mª Teresa i sa mare en una visita que li van fer

El meu primer dia de treball no fou  fins el 28 d’Agost del 2012. No m’agrada generalitzar però parlant aixi en “pettit comité”, vaja colla d’incompetents!! Vaig estar tres mesos a l’espera de poder començar a treballar. Està clar que era estiu i la gent agafa vacances, però perfavor. Una miqueta de serietat. Els dies passaven i el dia de començar no aplegava. Cada setmana escrivia un email al gerent del departament dental de la seguritat social (National Health Trust) a veure si ja havien acabat amb els tràmits burocràtics i per fi podia començar.

Al final i per cansina em van citar amb ell.

Gema

Coneixeu algú? quasi totos son de Faura i tots en Anglaterra

Des d’aquell 28 d’Agost en davant la meua situació es va estabilitzar. Des d’el primer moment em vaig sentir molt ben acollida a la feina i una volta més, sorpresa molt positivamente per la comunitat Anglosaxona. Són gent molt carismàtica i autèntica, algun que altre pirat també hi ha. Però això com a tots els llocs. El més important de tot és que no són gens discriminatoris; i accepten a tothom, vinga de la part del món que vinga. Almenys eixa ha Sigut la meva experiència fins el moment

A la feina som 5 dentistes;  dues xiques polaques, una dona anglesa, un iraní, i jo. Valenciana. Les auxiliars són totes angleses, excepte la que treballa amb mi, que és Nepalí. Hari es diu. Podria omplir fulls parlant d’ella, és una persona molt peculiar.

113

Gema amb les seues amigues de les Valls a Anglaterra

El conviure amb nacionalitats tant dispars m’ajudat a empatitzar un poc més amb altres cultures que desconeixia. No puc negar que eixir de  casa espabila prou  i  et fa obrir els ulls.

M’agrada pensar que tot aquest proces m’ha fet creixer tant profesional com personalment. Em sent més persona. Pot sonar ridícul però soc conscient que hi ha alguna cosa que ha canviat dins meu. Abans no és que fora extremadamente  materialista, peró si li donava prou importancia a les apariences. Es ara quan me n’adone quant efímeres son i la poca importància que tenen. Es ara quan sent la fam de moments amb els meus, l’anyorança de colors, aromes, textures etc

Sempre recorde les paraules d’una molt bona amiga, “Jo no me n’aniria d’aquestos pobles per res del món”. En aquell moment vaig pensar que estava boja. Ara comprenc el transfons d’aquelles paraules.

Mai haguera imaginat que trovaria tant a faltar la meua terra i la gent amb la que he crescut.

LES VALLS. Eixe minuscul punt a la costa llevantina. Em costa plasmar amb paraules l’emocio que sent quan torne; al passar Sagunt, quan d’inmediat es divisa l’infinita esplanada de tarongers banyada pel blau de la mar. Es pasar eixe punt  i inexplicablement sentir que soc a  casa.

IMG_0288Hi ha una persona que juga un paper crucial en aquesta història i encara no he nomenat.   Com, es sol dir, el millor sempre es deixa pel final. 

Ell ha format part de la meua vida molt abans d’iniciar aquesta aventura i sempre, a cada pas, gran o xicotet, m´ha tendit la má a les dures i a les madures. Esta fet d’eixa pasta dels que ja no fan; D’aquells que a pesar de no fer soroll,  endolçen els oits i omplin l’ànima.  Apassionat de la vida, sacrificat per alcanzar els seus somnis. Un cor de lleialtat infrangible

Qui ens anava a dir en aquells temps, quan jugavem a ser majors, el que el destí ens tenia guardat. Al voltar la vista enrere recorde els bons moments, els abraços i les rises. Les dificultats es difuminen, la mirada s’ilumina.

No podria haver trovat millor company en aquest viatge.

Gema Guillem i Ribera

 REPORTATGE DE GEMA

 

Comentarios

Un comentario en “Faureros per el món – Gema Guillem i Ribera

  1. Marre meua cuanta rao tens en parlar de estes deficil moment cuan una persona que se encontreu fora de la seua terra mol mal se pasa perro senpre queda una yuns que se alumina y al final estas be pero estas fora del teu poblé que ta vis narxer y te donaren la educacio que comserves te he apreciado sienpre como ha muchas jente pero no tengo padrino que me padrine yo soles he trovat lo que tinc y gracies tens molta rao pero les diferencies de entidad de cada uno es diferent per alguns a mi senpre havia ensomiat de ser enfermeta pero la calidad de vida dels meus pares no era positiba pero estic horgusosa de ser com soc eslo que conta hui y sempre ser tu mateixabona nuit elvi un abrazo grande y espero poder hacer un buen día para otro momento con tigo
    Te mando 🎮 recuerdos

    Publicado por mari Tere fernandteez beltran | 14 diciembre, 2014, 22:59

Deixa un comentari

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

Estadístiques del blog

  • 156,363 visites

Introduïx el teu correu i rebras noves publicacions.

Únete a otros 213 seguidores

Radio-AAVV

Formulari per a una queixa, consulta o suggeriment

Bustia
Queixes
Album Fotos
Entrevistes
Cultura
Historia
Medi Ambient
Agricultura
Gastronomia
Consum

 Centre-Salut-Faura
Farmacia
Renfe
Cine
Oratge-Faura
Horoscopo
plantas
A %d blogueros les gusta esto: