Àlbum de Fotos, Faura no està per l'oblit, Història, La Vall de Segó, Portada, Quart de les Valls

Pasqua ha arribat: Mona, molta i llonganissa, poca

Reiiii

Bendicio Font

Pasqua – Benedicció de les Aigües de la Font de Quart

Ja està ací la Pasqua, la Pasqua de Resurrecció, la Pasqua de la mona, la Pasqua del caxirulo, clar, qui ho puga volar!

Én estos últims temps s’aprofiten estos dies festius per a disfrutar d’unes xicotetes vacacions, sobretot, la gent jove. Cotxes per a ací, cotxes cap enllà, fins a arribar a milions de desplaçaments i si fa bon temps, com està previst, el biquini no faltarà en la maleta. Segur que els taurons tindran bones previsions.

En els anys 50-60, els desplaçaments eren curts, tot el més lluny al Pic La Creu, i a dormir a casa.

Els més jóvens, segur que no sabeu molt de com se celebrava la Pascual en la Vall de Segó. Els vostres ascendents igual vos hauran comptat alguna coseta. Vaig a permetre’m l’ocasió per a comptar-vos coses què passaven per aquelles èpoques.

Quan tallaves el full del calendari i t’apareixia el següent full i veies el número del dia, del dijous Sant, la mitat negre i l’altra mitat roig i el divendres tot roig, exclamaves, si estaves en intimitat: Pasquaaaaa! , si estaves acompanyat: ja està ací Pasqua.

Pascua Font Quart 1955

Pasqua / Font de Quart 1955 – Xiques de Benifairó i Faura i Xics de Quart

El dijous Sant, que en el calendari estava la mitat negre i l’altra mitat roig, volia dir que era festa a partir del mig dia. A partir d’eixe moment estava totalment prohibit fer res: treballar impossible; menjar carn, no sé que part del cel podies anar; les poques televisions, amb pel·lícules religioses o música sacra; la ràdio, amb música sacra; els bars tancats; els cines tancats; també, les cases de cites; les discoteques no, perquè no havien. Del poc que es podia fer és anar a l’església a vetlar. Tot açò, exactament igual, tot el divendres Sant. El dijous, els escolanets anaven per tots els cantons del poble i tocaven una campaneta per a cridar a missa i el divendres feien el mateix per als oficis. Tinc entés que, a Benifairó, es feia processó el divendres i a Faura, la processó, anava per dins.

Arribava el dissabte, arribava l’alegria per a la gent. Ja ho tenien tot preparat per a celebrar la Pasqua de Resurrecció. Record amb nostàlgia que ma mare feia chimos o els rosegons, amb trossos d’ametla i tambè feia altres coses més. Record, que per l’escassetat econòmica s’aprofitaven estes festes per a comprar-nos roba, el clàssic pantaló vaquer, abans, el que podia, de cotó, la camisa a quadros i que m’heu de dir dels espardenyes pasqueres?. Per desgràcia, no he pogut disfrutar d’este últim plaer, el meu estat físic no m’ho ha permés.

Caxirulo

Volant el caxirulo

Per als jocs, es preparava la corda per a botar, qui s’enganxava perdia. Sempre hi havia un xic hàbil, s’enganxava a propòsit i així, botaven les xiques i, com totes anaven amb falda, sempre es tenia l’esperança de poder veure un poc més dalt del genoll. La clarió, per a jugar al sambori. Es preparava el caxirulo amb dos canyes, fines i lleugeres; paper de seda, el qual, cada un li feia un dibuix, alguns feien verdaderes meravelles artesanals, una cua, per a compensar l’equilibri, un rotllo de fil de colomer i si teníem sort que fera vent, a volar el caxirulo. Bo, he de dir que, alguns volien impressionar amb el seu caxirulo i així intentar lligar volant-ho, ho intentaven, sí, però res més que desapegava, senties a al caxirulo exclamar: UI, UI, UI, UI. També es compraven masclets, ja vos conte per a què.

mona

Mona de pasqua amb el seu ou bollit

Arribava el diumenge, dia gran, dia de comboy. Els xics amb els seus pantalons de vaquer, la seua camisa i espardenyes pasqueres, més fanfarrons que paqué, i quasi tots vestits igual, pareixien els xiquets de Sant Ildefons. Les xiques, era una altra cosa: totes coquetes; cada una vestia diferent, però sempre amb falda i si alguna s’atrevia amb els pantalons, ho passava cru en el poble. Portaven una peça que era pràcticament igual per a totes, els espardenyes pasqueres.

Era hora d’eixir. La majoria dels xics eixíem de casa, pràcticament sense res, una xicoteta motxilla amb una cantimplora d’aigua i algun rosegonet que altre. Les xiques, era tot un ritual. Si alguna ja tenia algun pasquero, no li deia res a sa mare, molta por i, si no tenia pasquero, que havia de dir-li! . Com ja sabeu com són d’hàbils les mares, per si de cas, els posaven en la bossa de mà, no un ou bullit sinó, dos; no una mona, dos; dos entrepans de llonganissa, així tot. Clar, perquè havíem de portar nosaltres res!

Pascua Font Quart 1960

Pasqua / Font de Quart 1960 – Xiques i Xics de Benifairó i Faura

Algunes quadrilles d’amics, abans d’arribar les Pasqües, es buscaven una quadrilla de pasqueras però havien algunes quadrilla que tenien menys sort i s’havien d’anar a la muntanya a la ventura, que passava, si es trobaven per la a una quadrilla de pasqueras, sense pasqueros? ells els preguntaven: què, podem jugar amb vosaltres i berenar? Si la resposta era “carabassa” podien ocórrer dos coses: anar-se i continuar buscant sort o que es tragueren masclets de les butxaques i, voleu invitar-nos a berenar o comencem a tirar masclets? Què havien de fer les xiques? Per allò més habitual, com ja anaven preparades, preferien invitar-los. He de dir que, en algunes ocasions, els xics han eixit amb la cua entre cames, no sempre ha sigut fàcil.

La tradició era que el diumenge de Pasqua, la mona s’havia de menjar en alguns llocs de la muntanya com: El Pic la Creu, El Ferreret, L’Era de Quartell, La Rodana, La Pedrera, Cami la Mina i la Mina, Eixebe, La Font de Quart, segurament em deixaré algun més. No existien ni cadires, ni taules, com hui es diu: de càmping. Havies de buscar un bon pi o garrofera, amb bones pedres de roig per a assentar-se.

Pascua Font Quart 1961

Pasqua / Font de Quart 1961 – Xiques de Faura i Xics de Quart


El dilluns, segon dia de Pasqua, el destí era sagrat, La Font de Quart. Era impressionant la quantitat de gent de tots els llocs: de Les Valls; d’Almenara; de Sagunt, jo que sé, d’on més! . Alguns acudien en matinada per a agarrar lloc, si t’encantaves, quan arribaves no podies ni entrar a la Font. Hi havia un ambient espectacular: famílies senceres; amics amb les seues amigues; quadrilla d’amics sols o quadrilla d’amigues soles; tots junts compartien un entorn natural únic. S’omplia de gent, de tal manera, que tots els anys hi havia algun fregament per alguna possible molèstia però, allò més habitual era el respecte entre tots. Amb altes dificultats, es jugava al Sambori, botar en la corda i altres jocs més. A les deu del matí, acudien a la Font, les autoritats de Quart, amb algun representant de la resta dels pobles de Les Valls i Almenara, la Guardia Civil, la banda de música, la padrina designada per a eixe any i el capellà, acompanyat de la imatge, més xicoteta, del Crist de Quart. Tot este protocol es realitzava per a beneir les aigües de la Font de Quart. En la benedicció es demanava que les aigües foren pures i clares. En aquells dies, totes les famílies de Les Valls i Almenara se subministraven de la Font. També es demanava que la Font no s’assecara, el brollador no fallava, si hi havia sequera, la Font s’assecava.

A poqueta nit, la gent acudia al seu poble corresponent. Record que el carrer Sant Bárbara i Major de Faura, era un autèntic formiguer de gent, cantant, ballant, botant amb al corda i un somriure en cada boca de les pasqueras i pasqueros. Quan arribaven al poble, els xics entraven en els bars per a refrescar, les xiques no podien fer-ho, ho tenien prohibit. Si alguna d’elles ho feia, no tenia fred, son pare s’encarregava de l’assumpte. Estos dies de Pasqua, donaven molt de si. Moltes, han sigut les parelles de nóvios que van sorgir d’elles. Sé que els temps, contínuament, canvien però, aquell encant que existia per a arribar a la xica que t’agradava, ja no existix. Com es pot apreciar en una foto que apareix en l’article, es veu a un pasquero amb la corda en la mà, la corda no sols servia per a botar, també servia per a tirar-li el llaç a la xica. He de dir que el pasquero, que té la corda en les seues mans, la va tirar, va fallar en la seua quadrilla pero, va caçar en la quadrilla que estaba darrere.

Comentarios

Un comentario en “Pasqua ha arribat: Mona, molta i llonganissa, poca

  1. Preciosa crònica. Tinc 33 anyets i molt del llegit també ho he viscut.
    Gràcies per compartir i fer memòria!

    Publicado por Sònia Broch | 4 abril, 2015, 00:23

Deixa un comentari

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

Estadístiques del blog

  • 156,293 visites

Introduïx el teu correu i rebras noves publicacions.

Únete a otros 213 seguidores

Radio-AAVV

Formulari per a una queixa, consulta o suggeriment

Bustia
Queixes
Album Fotos
Entrevistes
Cultura
Historia
Medi Ambient
Agricultura
Gastronomia
Consum

 Centre-Salut-Faura
Farmacia
Renfe
Cine
Oratge-Faura
Horoscopo
plantas
A %d blogueros les gusta esto: